Literatura II

Hi ha un altre llibre que s'ha interposat inesperadament entre La impaciencia del corazón i jo: Cosmétique de l'ennemi, de l'Amélie Nothomb. És un llibre fascinant, que atrapa el lector des del primer moment amb una prosa fàcil, directa i precisa que no es perd en sintaxis complicades i figures retòriques molt elaborades i sovint carregoses. Dos desconeguts, la sala d'espera d'un aeroport on s'anuncia l'endarreriment del vol cap a Barcelona (casualitats de la vida!) i una data concreta, el 24 de març. A mesura que avança el diàleg entre els dos personatges n'anirem descobrint els secrets més amagats, les pors, les inquietuds, les petites febleses. Un diàleg apassionant que gràcies a la senzillesa sobre la qual està construït, deixa el lector més perplex a mesura que avança. Una obra més que recomanable. No entenc com encara no s'ha portat als escenaris. És una peça potencial de teatre molt destacada. Animo els directors novells i els més consagrats que s'animin a dur aquesta posada en escena a terme.

A tall d'exemple, una de les frases del llibre: "Quand on est destiné à devenir un coupable, il n'est pas nécessaire d'avoir quelque chose à se reprocher. La culpabilité se fraiera un passage par n'importe quel moyen. C'est de la prédestination." (Amélie Nothomb, Cosmétique de l'ennemi)

Literatura

L'altre dia vaig anar a fer un volt pel centre de la ciutat i vaig comprar un llibre d'un dels escriptors que més ganes tinc de llegir i conèixer: Stefen Zweig. El títol escollit va ser La impaciencia del corazón, traduït per Joan Fontcuberta. Tinc moltes ganes de començar a llegir-lo, així que intentaré dedicar tant temps com pugui a El nom de la rosa, que vaig començar tot just fa una setmana. Copio a continuació la ressenya bibliogràfica que apareix a la pàgina web de l'editorial Acantilado perquè us situeu.

En los albores de la Gran Guerra, el teniente Anton Hofmiller recibe una invitación para acudir al castillo del magnate húngaro Lajos von Kekesfalva, cuya hija, que sufre parálisis crónica, se enamora del joven oficial. Hofmiller, que sólo siente compasión por la joven Edith, decidirá ocultar sus verdaderos sentimientos y le hará tener esperanzas en una pronta recuperación. Llega incluso a prometerse con ella, pero no reconoce su noviazgo en público. Como un criminal en la oscuridad, Hofmiller se refugiará en la guerra, de donde regresará como un auténtico héroe. La impaciencia del corazón—hasta ahora conocida entre nosotros como La piedad peligrosa—es sin duda uno de los mejores libros de Zweig, un sobrecogedor retrato de la insondable naturaleza humana que atrapará al lector desde la primera página.

Extret de la pàgina web de l'editorial Acantilado
(així ningú em pot acusar de plagi)

Educació en el lleure

No cal que us en doni gaires detalls però ja fa cinc anys que sóc monitora d'un esplai. He portat nens que tenien de 5 a 14 anys i cada curs ha estat un repte diferent. Aquest any, però, és diferent de la resta. Aquest any és l'últim que faré de monitora i això fa que aquest cap de setmana que he passat fora preparant el curs hagi estat donant voltes i reflexionant sobre la importància, sovint bandejada, dels esplais i dels altres centres d'educació no formal.

Suposo que el pes dels records augmenta a mesura que s'acosta el final. Suposo també que és per això, que voldria reivindicar el paper de l'esplai davant d'una societat que es queixa dels joves, titllant-nos de conformistes i acusant-nos de manca de valors. Suposo que un cop més torno a casa cansada i sense haver dormit gaire però amb la sensació d'estar fent una feina important i de sentir que tothom pot fer alguna cosa per canviar el món que ens envolta. I suposo que un cop més, torno a casa orgullosa de la gent que m'envolta, agraïda als que van dedicar uns quants anys de la seva vida a l'esplai i sobretot, il·lusionada per encetar aquest nou curs que d'aquí pocs dies comença.

Obertura

De moment no sé on em portarà aquest "projecte", però avui m'he vist amb cor de crear un blog. Aniré parlant de coses diverses, segur, però el que no puc prometre és constància i regularitat. La vida és així.