Fotos d'ahir

Us penjo fotos del concert d'ahir a la nit. Tot i que borroses, ja podeu intuir de qui es tracta, no? ;)


Vista del Palau de la Música abans de començar.


El Javier Colina en un moment de l'actuació.



Ja sé que aquesta és la que es veu pitjor però és on surten els dos tocant.

pel·lícules i concerts

Ara ja feia dies que no escrivia res al blog i aquest matí, tot i tenir molta feina, he donat prioritat a l'actualització. El fet és que aquesta setmana he tingut una agenda força completa (no us penseu ara que no paro i vaig tot el dia amunt i avall eh? Tampoc cal exagerar) i crec que és just compartir-la amb tothom. Bé, de fet, ara que ho penso només parlaré de dues coses però tan és.

Per començar, dimecres vaig anar a l'estrena de la pel·lícula El Perfume. História de un asesino que es va fer al cinema Coliseu de Barcelona. La veritat és que ens van regalar les entrades i vam poder compartir la vetllada amb una gran part de l'equip tècnic de la pel·lícula, és a dir: director, productors i actors principals; Tom Tykwer, Ben Whishaw, Dustin Hoffman i Alan Rickman. De fet, a Barcelona només hi havia en Ben Whishaw però en Dustin Hoffman va tenir la immensa amabilitat de gravar un vídeo per saludar el públic.

La projecció va començar un pèl tard després que en Jordi González agafés el micròfon, fes pujar a l'escenari aquesta part de l'equip que ja he esmentat i estigués divagant una estona sobre el llibre de Süskind i la pel·lícula de Tykwer. Si heu llegit el llibre ja sabreu que la càrrega descriptiva se centra en la barreja d'olors i sensacions que experimenta el personatge des del seu naixement. Recordo la primera escena del llibre com un dels passatges més fastigosos i anguniosos que he llegit mai. Em feia fàstic llegir el que hi deia. I crec que recrear aquesta sensació amb imatges és complicat perquè no hi ha la força narrativa de les paraules, sinó que és l'espectador que s'ha d'imaginar tot el que passa o tot el que pot sentir el personatge.

Doncs un cop vista la pel·lícula he de dir que el resultat és correcte, no està gens malament. Ara, com ja he dit, és complicat arribar al nivell del llibre. Tot i això crec que qui no se l'hagi llegit s'ho passarà bé i gaudirà de la pel·lícula, segur. Els actors masculins, especialment, treballen molt bé i el protagonista és molt convincent, més que la seva companya. Per tant, jo la recomanaria tot i que sense perdre de vista que els que han llegit el llibre es poden quedar amb una sensació de poca cosa.

Si heu llegit res sobre el rodatge ja sabreu que gran part es va fer a Barcelona, Girona, Besalú i els Pirineus. Crec que qualsevol espectador enamorat de Barcelona, com és el meu cas, encara s'ho passarà millor cada vegada que reconegui un racó de la ciutat com ara sant Felip Neri, el carrer Ferran, la plaça major del Poble Espanyol, el laberint d'Horta o els carrerons de darrera la Catedral. Girona i Besalú també van acollir una part important del rodatge i són una localització excepcional per recrear la ciutat medieval de Grasse. En conjunt la fotografia és preciosa, val molt la pena! A més, el fet de rodar a Catalunya fa que molts dels actors secundaris siguin catalans, cosa que dóna un impuls important al gremi d'actors nacional. Felicitats!

I ara canviem de disciplina. Ahir a la nit vaig tenir la possibilitat d'assistir a un meravellós concert de jazz que es feia al Palau de la Música dins del Festival Internacional de Jazz de Barcelona; el concert de Bebo Valdés i Javier Colina. Dues hores de concert van certificar que ens trobàvem davant de dues figures cabdals del jazz que van desplegar tot el seu geni per oferir-nos un concert ple de temes clàssics d'estils molt variats. El primer tema va ser “lágrimas negras”. Amb això ja es van posar tot el Palau a la butxaca. A més, a mesura que anava passant el temps, en Javier Colina em va anar deixant més i més parada. Dominava el contrabaix amb una precisió i una seguretat dignes d'un geni. Es va notar que hi té una relació molt especial, que coneix perfectament totes les possibilitats que li pot oferir l'instrument i tots els matisos amagats de què disposa. Va ser tot un devessall de geni per part dels dos. Finalment, i com a contrapunt final, en Bebo es va alçar del piano i va deixar en Javier Colina tocant sol per poder posar-se a ballar per damunt de l'escenari. Tota una lliçó amb 88 anys.

Ah, i veurem demà com va per la Fira del Llibre de Barcelona.

Política i altres coses

Com a bona ciutadana de Catalunya el dimecres passat vaig anar a exercir el meu dret (així com també el meu deure) i vaig anar a votar. Després d'una campanya electoral mogudeta i crec que molt bruta per part de la majoria dels partits (sembla mentida que un partit que diu que aspira a governar de manera coherent i fa de la seva pretesa competència el cavall de batalla de la campanya perdi el temps i els diners en un DVD així, però ells sabran) vaig anar al meu col·legi electoral. Cal dir que feia deies que les enquestes ja perfilaven un panorama polític semblant al de fa tres anys, però calia esperar fins diumenge per veure si els resultats serien tan semblants als de l'altra vegada o no.

Vaig anar a votar, sí, però si he de ser sincera aquesta vegada em va costar decidir. Normalment tinc el vot bastant clar; per Barcelona un partit i per Catalunya un altre però aquest cop va ser diferent. Volia dotar el meu vot de més significat que mai i per això vaig votar tant per atorgar poder com per castigar a la vegada. Així doncs, i després de fer una mica de cua, un cop emès el vot, ja em vaig desentendre de la política fins a la nit.

Al vespre vaig anar al bar on solem anar els diumenges a la tarda (tot i que era dimecres) i cap a quarts de deu vam demanar que encenguessin el televisor per veure els resultats. El bar era ple a vessar de gent jove i les cambreres ens van dir que no havien pensat a encendre-la perquè creien que a la gent no els interessaven els resultats electorals. Mala pensada perquè tot just quan vam veure les primeres imatges de la gran Mònica Terribas i d'en Xavi Coral amb la banda amb els resultats sobreimprimits al davant tothom es va quedar mut. Hi va haver un instant de silenci on tots vam intentar captar els resultats només amb una ullada. Després d'aquest moment màgic de fraternitat electoral ciutadana va tornar el rebombori.

Ara bé, quines van ser les meves sorpreses quan vaig encendre el televisor? Doncs en primer lloc que Ciutadans entrava a formar part de l'arc parlamentari; en segon lloc, que CIU tornava a guanyar les eleccions però no de manera tan ampli com esperava; en tercer lloc, que ERC rebia un mínim vot de càstig però que continuava com a tercera força política; i, en quarts lloc, que ICV feia una de les pujades més contundents de la seva història i arribava als 12 diputats (tota una fita per un partit tan jove).

Records de París

Acabo de tornar de passar uns dies a París, a casa d'un conegut. Ha estat un viatge realment dens i actiu, ple de sorpreses i de descobertes. Si deixem de banda que la ciutat és meravellos i sempre ofereix novetats i racons encisadors, destaco dues activitats que m'ha agradat molt de fer. Per una banda, anar al cinema. Pot semblar una bajanada però per a mi ha estat un èxit haver anat a veure una pel·lícula francesa sense els típics subtítols en castellà que trobem als cinemes de la ciutat i haver-la entès gairebé tota. També he de dir que una part era en àrab subtitulat en francès.



L'altra descoberta ha estat el museu d'Orsay, un recull meravellós dels millors quadres impressionistes. Quina emoció poder veure l'autoretrat de Van Gogh, o els quadres de Renoir, Manet, Monet, Gaugin, etc. Ah, i també voldria dir que he gaudit moltíssim de les passejades pel Boulevard sant Michel i tots els llibres de segona mà que hi he comprat. Tot un luxe! Així que ja us podeu imaginar que d'aquí poc temps començaré a comentar-los... Prepareu-vos!




I per acabar, com que no podia ser de cap altra manera m'acomiadaré amb unarecomanació: la pel·lícula Indigènes, que al passat festival de Cannes es va endur el guardó a la millor interpretació masculina per als cinc actors principals. Tal com explica la web www.afrik.com :

Ils sont unis, tout au long du film, par le hasard de l’affectation militaire, qui les a tous versés, engagés volontaires de 1940, dans le 7ème RTA, Septième Régiment de Tirailleurs Algériens.

Ils sont des enfants du bled, ils ont été élevés en Algérie dans les années 1930 dans une société inégalitaire, où les "indigènes" n’étaient pas des citoyens français comme les autres. Mais à l’heure où la patrie souffre, à l’heure où elle est envahie, que peuvent bien faire ces différences... Tout soldat est bon à prendre.

A partir de leur aventure, sur la trame de leur héroïsme qui rendra à la France, dès le débarquement des alliés en Italie, une place à la table des vainqueurs, Rachid Bouchareb réalise une magnifique fresque qui accompagne leurs combats et raconte, sans exagération pédagogique et sans effet de pathos, leurs difficultés, leurs désillusions, et toujours leur courage et leur droiture.

Una petit sorpresa, ja ho veureu!

Literatura II

Hi ha un altre llibre que s'ha interposat inesperadament entre La impaciencia del corazón i jo: Cosmétique de l'ennemi, de l'Amélie Nothomb. És un llibre fascinant, que atrapa el lector des del primer moment amb una prosa fàcil, directa i precisa que no es perd en sintaxis complicades i figures retòriques molt elaborades i sovint carregoses. Dos desconeguts, la sala d'espera d'un aeroport on s'anuncia l'endarreriment del vol cap a Barcelona (casualitats de la vida!) i una data concreta, el 24 de març. A mesura que avança el diàleg entre els dos personatges n'anirem descobrint els secrets més amagats, les pors, les inquietuds, les petites febleses. Un diàleg apassionant que gràcies a la senzillesa sobre la qual està construït, deixa el lector més perplex a mesura que avança. Una obra més que recomanable. No entenc com encara no s'ha portat als escenaris. És una peça potencial de teatre molt destacada. Animo els directors novells i els més consagrats que s'animin a dur aquesta posada en escena a terme.

A tall d'exemple, una de les frases del llibre: "Quand on est destiné à devenir un coupable, il n'est pas nécessaire d'avoir quelque chose à se reprocher. La culpabilité se fraiera un passage par n'importe quel moyen. C'est de la prédestination." (Amélie Nothomb, Cosmétique de l'ennemi)

Literatura

L'altre dia vaig anar a fer un volt pel centre de la ciutat i vaig comprar un llibre d'un dels escriptors que més ganes tinc de llegir i conèixer: Stefen Zweig. El títol escollit va ser La impaciencia del corazón, traduït per Joan Fontcuberta. Tinc moltes ganes de començar a llegir-lo, així que intentaré dedicar tant temps com pugui a El nom de la rosa, que vaig començar tot just fa una setmana. Copio a continuació la ressenya bibliogràfica que apareix a la pàgina web de l'editorial Acantilado perquè us situeu.

En los albores de la Gran Guerra, el teniente Anton Hofmiller recibe una invitación para acudir al castillo del magnate húngaro Lajos von Kekesfalva, cuya hija, que sufre parálisis crónica, se enamora del joven oficial. Hofmiller, que sólo siente compasión por la joven Edith, decidirá ocultar sus verdaderos sentimientos y le hará tener esperanzas en una pronta recuperación. Llega incluso a prometerse con ella, pero no reconoce su noviazgo en público. Como un criminal en la oscuridad, Hofmiller se refugiará en la guerra, de donde regresará como un auténtico héroe. La impaciencia del corazón—hasta ahora conocida entre nosotros como La piedad peligrosa—es sin duda uno de los mejores libros de Zweig, un sobrecogedor retrato de la insondable naturaleza humana que atrapará al lector desde la primera página.

Extret de la pàgina web de l'editorial Acantilado
(així ningú em pot acusar de plagi)

Educació en el lleure

No cal que us en doni gaires detalls però ja fa cinc anys que sóc monitora d'un esplai. He portat nens que tenien de 5 a 14 anys i cada curs ha estat un repte diferent. Aquest any, però, és diferent de la resta. Aquest any és l'últim que faré de monitora i això fa que aquest cap de setmana que he passat fora preparant el curs hagi estat donant voltes i reflexionant sobre la importància, sovint bandejada, dels esplais i dels altres centres d'educació no formal.

Suposo que el pes dels records augmenta a mesura que s'acosta el final. Suposo també que és per això, que voldria reivindicar el paper de l'esplai davant d'una societat que es queixa dels joves, titllant-nos de conformistes i acusant-nos de manca de valors. Suposo que un cop més torno a casa cansada i sense haver dormit gaire però amb la sensació d'estar fent una feina important i de sentir que tothom pot fer alguna cosa per canviar el món que ens envolta. I suposo que un cop més, torno a casa orgullosa de la gent que m'envolta, agraïda als que van dedicar uns quants anys de la seva vida a l'esplai i sobretot, il·lusionada per encetar aquest nou curs que d'aquí pocs dies comença.

Obertura

De moment no sé on em portarà aquest "projecte", però avui m'he vist amb cor de crear un blog. Aniré parlant de coses diverses, segur, però el que no puc prometre és constància i regularitat. La vida és així.